Tres experiències reveladores

Penso i rememoro centenars d’exemples viscuts, en els que les solucions als problemes que em plantegen les persones estan en les mans dels propis individus i les comunitats i no pas en les de l’administració.

Sovint els treballadors socials representem la cara d’ una administració feixuga, que gairebé sempre dona resposta a les necessitats quan ja és una mica tard (essent benvolents) i que ho fa de manera rígida i estereotipada, amb respostes que serveixen per uns i deixen sense alternativa a altres.

Tots els treballadors socials,  però especialment els que ens dediquem a l’ àmbit de la salut ,hem hagut aguditzar l' enginy i desenvolupar altres habilitats al no tenir accés a la tramitació de recursos socials ni prestacions  i en part, aquesta situació ens ha fet un favor.

Va ser ben aviat, amb un dels meus primers casos a l'hospital que vaig tenir una de les primeres experiències reveladores. Un noi jove que havia patit grans cremades i l’ amputació de les dues extremitats superiors.

Pensàvem junts en com seria la tornada a casa. Les llargues i interminables hores d’ hospital  feien també que esperés les meves visites ansiós. Jo també ho feia, no hi ha res més motivador per un professional inexpert i principiant que trobar un pacient a l’ hospital que valora i espera les teves visites i a qui sents que pots ajudar.

Dons bé, intentàvem pensar com podria fer aquelles coses que fins aquell moment no havien suposat cap problema per ell; com anar al lavabo, menjar, llegir un llibre, vestir-se... , allò que els professionals en diem les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària i a les que les persones en general quan ens trobem bé no donem cap importància.

Per més que intentàvem cercar alternatives per millorar la seva funcionalitat a casa, no hi havia manera, l’ adaptació de la llar amb ajudes tècniques era ciència ficció en aquells anys (inicis dels 80) i la seva família no era precisament benestant. De fet, l’accident es va produir per intentar robar coure d’ on no devia, exemplificant així uns dels determinants socials de la salut enunciats per  R. Wilkinson i M. Marmot; pitjor salut per qui te menys recursos.

La solució va venir, a l’intentar connectar amb altres pacients que en el passat havien ingressat a la mateixa unitat de cremats i que havien patit amputacions similars. Per sort no n’ hi havien tantes. Una trucada, l’acceptació d’ ambdós pacients de trobar-se a l’hospital i a les respectives cases i de cop es va obrir un mon de possibilitats de compartir coneixements, trucs, estris, sentiments, frustracions, esperances, relacions...

Des d’aquell moment, vaig tenir clar l’importantíssim rol que haurien desenvolupar els serveis de salut per possibilitar el posar a les persones en contacte, per estimular el naixement de grups d’ajuda mútua i per impulsar l’associacionisme. 

La segona experiència a la que avui em vull referir, va tenir lloc anys després, treballant ja a l’atenció primària de salut, va succeir que un dia quan estava visitant vaig sortir a la sala d’espera a cridar al següent consultant, i dues persones em van dir que ja no calia, que havien parlat entre elles i s’havien posat d’acord , un venia a oferir-se com a cuidador privat de persones grans i l’altre venia perquè en necessitava un.

Així de simple, i així de complicat.

I finalment, la tercera encara més reveladora; ens queixàvem unes companyes (Maria Antònia Rocabayera, Montse Monsó i jo) de les dificultats per accedir als habitatges tutelats (gairebé inexistents sobre tot en aquella època, als anys 90) quan vam pensar en una possibilitat; si tenim tres persones grans soles que volen accedir a un pis tutelat, les tres tenen pisos de propietat o lloguer, i perceben pensions, si sumem els recursos i les potencialitats d’aquestes persones perquè hauríem de necessitar a l’administració per fer pisos tutelats? És més, els serveis socials tenen possibilitat d’oferir ajuts a domicili, neteja, àpats,... perquè no els haurien de posar en una nova unitat de convivència creada a tal fi?, i si a sobre, ho acompanyéssim d’accions per vincular a aquestes persones a la comunitat? Seria possible?

La conclusió te a veure amb atrevir-se a pensar, a crear, a construir amb els altres.

Aquestes situacions descrites, exemplifiquen a més el trànsit necessari entre l’abordatge individual i comunitari, al que l’any 2004  Maria Antònia Rocabayera i jo ens referíem com de l’ individual i el comunitari en un camí d’anada i tornada, amb el convenciment de que no es tracta de dimensions sinó que allò individual, grupal i comunitari no són compartiments estancs sinó que formen part d’un tot, d’un cercle , d’un contínuum.

Acabo aquesta reflexió recollint tres idees:

·         Bona part dels problemes de les persones es resolen en l’entorn social, amb la interacció i la relació amb els altres, però això no vol dir que totes les persones ho puguin fer i ho puguin fer soles.

·         Les associacions, les entitats, els grups, determinades persones i agents socials, el voluntariat i tants altres, tenen un poderós efecte salutogènic. Tots ells podem considerar-los actius per la salut en la mida que potencien la capacitat de les persones per mantenir la seva salut i el benestar. L’inventari o el fitxer dels recursos sense els quals un treballador social no pot exercir, no és altra cosa que el que des de la salut pública s’ anomena mapa d’ actius per la salut.

·         Els professionals podem “acompanyar en aquest procés i facilitar les eines perquè les persones puguin esbrinar el què passa, el què necessiten ,el com trobar alternatives i amb qui fer-les possibles”